ELS INCONSOLABLES

Al cap de no gaire em va començar a envair una gran placidesa i vaig deixar que els ulls se'm cloguessin un moment. Mentre estava d'aquesta manera em vaig adonar que em tornava a la memòria el record d'una de les sortides familiars més boniques que havíem fet amb el cotxe, d'una vegada que havíem voltat per tota la contrada buscant una bicicleta de segona mà per a mi. Era una tarda assolellada de diumenge i havíem anat de poble en poble, examinant una bicicleta darrere l'altra, amb els meus pares parlant-ne animadament mentre jo seia darrere seu en aquest mateix seient contemplant com el paisatge de Worcestershire em passava per davant dels ulls. Era l'època en què encara no era comú tenir telèfon, i la meva mare tenia a la falda un exemplar del diari local on la gent que anunciava articles en venda hi posava tota l'adreça. No calia quedar citat; una família com la nostra podia senzillament plantar-se al davant d'una porta i dir: "Veníem a veure la bicicleta de nen", i et feien passar al cobert del darrere perquè te la miressis. La gent més hospitalària t'oferia te, que el meu pare refusava cada vegada amb la mateixa observació jocosa. Però una dona gran –que va resultar que no es venia una «bicicleta de nen» sinó la del seu home, que s'havia mort– havia insistit perquè passéssim. "Sempre és un plaer –ens havia dit–, rebre gent com vostès". Després, quan ja estàvem asseguts al seu salonet il·luminat pel sol amb una tassa de te cada un, s'havia referit un com més a nosaltres com «gent com vostès», i de sobte, mentre escoltava com el meu pare parlava sobre la mena de bicicleta més adequada per a un noi de la meva edat, se m'havia acudit que per a aquella dona gran els meus pares i jo representàvem l'ideal de la felicitat familiar.