Bicicletes de paper

La Meri amb la bici és un coet, com amb els patins i com amb tot, perquè no té temor de res. No té por de caure que ja veus, només em faria una miqueta de mal i què passa, es cura i a tornar a començar. I jo que sempre vaig darrere d'ella que no vull córrer tant, sempre amb tota la cautela del món, no sigui cas que. Del terra no passaràs, que sempre diu ella, rient entre dents, i jo que assenteixo i l'envejo per dins, per tot el que ella és i que jo no puc ser, que soc una cagada i no puc fer altra cosa. Però avui sí que corro una miqueta més, només una miqueta més, que estic contenta i així és més fàcil deixar-se portar. I penso que quan saltava a la corda sí que anava ràpid, més ràpid que ningú i no m'importava el que em pogués passar, perquè sabia perfectament el que havia de fer per no entrebancar-me i gairebé mai m'entrebancava, que era com si ja hagués nascut saltant, Nur la saltadora. Però ja l'he deixat al calaix dels joguets d'un altre temps, la corda,