ANORREAR

Després de dinar va sortir el sol altre cop i la boira es va anar esvaint de mica en mica. La Madeleine va anunciar que anava a fer bicicleta, feia bicicleta sovint, tant a l'estiu com a l'hivern, hi havia una quants petits colls de muntanya pels voltants, bé, uns colls no gaire difícils, però déu-n'hi-do. 

   –El seu papa m'acompanyava sovint –va dir a en Paul–. Tenia una bona marxa, per a un home de la seva edat.

Ell se la va mirar amb incomprensió, abans de recordar que els ciclistes amateurs solien parlar en aquells termes; era una petita tribu, ben cohesionada per valors comuns i rituals forts. Ignorava completament que el seu pare pogués tenir aquella mena de lleure, i sentia una admiració cada vegada més gran per la seva inserció social. Potser l'etapa final d ela vida, en certs casos, podia no ser del tot desgraciada, va pensar; era sorprenent. La Madeleine començava a parlar-li, a sentir-se menys intimidada per ell. Quan la va veure tornar, vestida amb mallot i uns calçons de ciclista que li marcaven les formes, en Paul de sobte va tenir la certesa que ella i el seu pare encara tenien vida sexual, abans del vessament si més no.