LES NOIES

Tot d'una el meu pedaleig furiós va perdre tota la tracció: la cadena em va saltar. La bicicleta s'aturava. Em vaig parar de cop al marge del camí tallafocs. Les aixelles em suaven, la part de darrere dels genolls. El sol escalfava a través de les branques d'un roure. Jo provava de no plorar. Em vaig ajupir per tornar a col·locar la cadena, em queien les llàgrimes dels ulls amb la coïssor de la brisa, tenia els dits relliscosos pel greix. Era massa difícil d'agafar bé, la cadena se m'escapava.

–Puta merda –vaig dir, i després ho vaig dir més fort. Volia clavar puntades de peu a la bicicleta, silenciar alguna cosa, però hauria estat massa penós, el teatre del neguit representat per a ningú en particular. Vaig provar una altra vegada de fer passar la cadena per les dents, però no hi quedava travada, es deixava anar. Vaig deixar caure la bicicleta a terra i m'hi vaig asseure al costat. La roda de davant va fer unes quantes voltes i es va aturar. Vaig contemplar la bicicleta, espatarrada i inútil: el quadre era «Verd Campus», un color que a la botiga havia evocat un universitari fort i saludable que t'acompanyava cap a casa després d'una classe a última hora de la tarda. Una fantasia fleuma, una bicicleta estúpida, i vaig deixar que la corrua de decepcions creixés fins que van convertir-se en un cant fúnebre de mediocritat.