EL CEL NO ÉS PER A TOTHOM

El nano es distreu. Del passadís arriba un so de carrau que identifica ràpidament d'entre tots els somnis. No pot ser, no pot ser, i sí que pot ser: ja surt el manillar lluent, el timbre que dringa i la mare que l'hi lliura com si l'hagués guanyada a l'«Un, dos, tres».

–La bicicròs!

El nen salta a dos peus i la bola del món torna a les mans del pare. Les còmplices de la pensada riuen i aplaudeixen, el Pep no s'ha canviat el pijama que ja està fent rebotar els tacs negres per l'escala, ebri del perfum del cautxú sense estrenar. Dalt a la finestra, tres siluetes embolicades en bates miren com el nen fa el cavallet assajat tantes vegades amb les bicicletes dels altres. La mare diu:

–Li agafarà un cop d'aire i riurem.

L'Eva diu:

–A mi em fa tristesa, que ja ho sàpiga...

La Sara diu:

–I per què no me l'han portat mai, a mi, la bici?

–Sí, dona! –replica la mare–. Si us penseu que estem per comprar bicicletes de dugues en dugues...