LIONESA DE TRUFA

Era sensacional aquella estona: sortir de l'aigua, el Jordi solia donar-me la mà, llavors estiràvem les tovalloles, l'una al costat de l'altra. I la frescor de la pell anava expirant amb el contacte de la superfície calenta. Encara puc imaginar els regalims de l'aigua dolça baixant pels cabells, cap al coll i el cos dolçament abandonat després de l'esforç de braços i cames. Em girava a mirar-lo de tan a prop i ell em tenia els ulls clavats al banyador i veia la seva pell colrada i mirava els seus ulls tan clars a prop dels meus. De vegades em somreia, però jo sabia que estava pendent d'una altra cosa. Quan tornaven el Marc i la Diana, s'asseia a la tovallola a parlar amb ells, l'un o l'altre s'hi dirigia, jo em limitava a escoltar les veus. El Jordi solia tornar a l'aigua amb tots dos. Si arribaven enfadats, feia cas al més afectat. Llavors, amb la Maria i la Carme, agafàvem les bicicletes per arribar a dinar a l'hora; la parella tornava molt més tard, amb el cotxe, i el Jordi els seguia amb la bici fins que aviat els devia perdre de vista.