CAP MAL NI CAP BÉ

 

D'adolescent, als estius, jo recorria en bicicleta els dos quilòmetres de distància del poble al balneari, un camí que aleshores, els anys seixanta, semblava molt llarg i solitari, amb molts pocs cotxes. La carretera del balneari neix al davant d'una plaça que era llavors una referència gairebé exacta que em servia de guia per saber on era jo i si anava massa de pressa. En aquells anys, encara eren els afores; hi havia les primeres cases que pertanyien ja al poble, les que m'indicaven, de petit, quan entràvem amb el cotxe de línia, que hi havíem arribat. Al davant, hi havia una gasolinera on els reis de l'orient es canviaven de roba i des d'on començava la cavalcada. Aquest punt, a més, era el lloc precís, també, des d'on començava a veure's amb claredat el bar dels meus oncles, on es van conèixer els meus pares: el rètol penjat en forma de bandera de cap per avall, l'anagrama de la Coca-Cola amb traços vermells, les lletres negres amb un cognom que també és meu.