EL DESGEL

Vaig observar amb cautela el seu rostre, els detalls que feia molt de temps que no m'havia mirat: la samarreta de coll rodó, els pèls aspres i tossuts de les celles, els cabells blancs sobre els quals repetia una mitjana d'un cop per setmana la mateixa broma, per avançar-se a la resta de gent: que algú s'havia oblidat de pintar-los.

Al cap de mig minut vaig deixar de veure detalls, només veia les històries, el que circulava pel poble sobre ell: que quan tornava a casa des de la parada del bus anava a peu amb la bicicleta per ajornar el moment d'arribar. Jo havia anat a comprovar si era veritat. I sí, havia vist de lluny com s'acostaven els cabells blancs. El vaig veure travessar el pont a peu, molt a poc a poc, amb la bicicleta, encorbat com si tingués un fort vent en contra. Allà, des de la distància, havia desitjat ferventment que tingués una trapa al jardí darrere de la qual amagués una altra família, que la seva vida tingués més importància que el que jo sabia.