L'ESTIU QUE LA MARE VA TENIR ELS ULLS VERDS

En Karim m'estava esperant amb candeletes. «Tinc una cosa», em va xiuxiuejar només entrar per la porta de la botiga. Li vaig contestar que no havia vingut a comprar salsitxes, que tenia una cita, que ja m'ho explicaria en un altre moment, però era com si parlés amb les parets. En Karim no parava de picar de mans en senyal que ja ho entenia, però estava decidit a ensenyar-me alguna cosa tant sí com no. Em va empènyer al fons de la botiga amb la seva panxa peluda fins que em va acorralar en un racó. Hauria pogut fotre-li un cop de puny al nas, però no volia barallar-m'hi, sobretot amb tots els diners que portava a la butxaca.

Era una bicicleta. Ves a saber com havia aconseguit aquella ferralla, i ara cercava compradors com els mosquits busquen la sang. Després vaig saber per la Delphine que aquell matí havia espantat algunes dones que hi havien anat a comprar llet. A elles també les havia arrossegat al fons de la botiga, però cap l'havia volgut.

«Spesial for iu, mai frend», va dir amb gest teatral, empenyent una filera de caixes de detergents darrere les quals havia amagat la bicicleta atrotinada, com si fos un Maserati –per a mi, tot el que s'anomenés cotxe havia de ser un Maserati. La bicicleta era «tre bon» i, com si fóssim amics, «només perquè es tractava de mi i perquè em tenia respecte», en Karim estava disposat a vendre-me-la per cinquanta o trenta-cinc, o, fins i tot, per vint euros, si a més li comprava salsitxes. Vaig pensar que no m'aniria malament una bicicleta i em vaig limitar a dir «OK» i el vaig deixar palplantat al costat de les caixes de detergent, disgustat i penedit de no haver regatejat millor.

Encara avui conservo la bicicleta. La guardo al cobert, amb totes les coses que la mare i jo vam arreplegar durant aquell estiu, sobretot perquè quan una nit, anys més tard, vaig explicar a la Moira l'aventura amb en Karim, gairebé es va morir de tant riure.