Sortir a robar cavalls

I és que alguna vegada també n'estava, de content, fins i tot les primeres setmanes d'haver marxat de la cabana. Em sentia content i carregat d'esperances quan baixava amb bicicleta pel costerut Nielsenbakken, passava l'estació de Ljan, agafava la carretera de Mosseveien i pedalava els set quilòmetres fins al centre d'Oslo, però al mateix temps estava neguitós, em posava a riure sense venir a tomb i em costava molt concentrar-me. Tot el que veia per la carretera i el fiord m'era familiar, però res no era el mateix. Ni la punta de Nes i el fiord de Bunne amb la platja d'Injier i la casa de Ronald Amundsen, ni l'illa de Ulv amb aquell pont tan bonic que salva l'estret, ni l'illa de Malm just al darrere, ni la sitja de gra a l'istme de Vippe o els murs grisos de la fortalesa que s'alça a l'altra banda del port, on estava atracat el vaixell que anava a Amèrica. Ni tan sols el cel de final d'agost suspès sobre la ciutat.

Em veig a mi mateix dalt de la bicicleta, fent tot el camí fins a l'estació de l'Est sota la llum quasi blanca del sol: amb pantalons curts de color gris i la camisa oberta voleiant al vent quan travesso el barri de Bekkelaget, les vies del tren a l'esquerra, el fiord a l'esquerra, i la paret rocosa del turó d'Ekeberg a la dreta, els xiscles de les gavines, l'olor de creosota de les travesses de la via fèrria barrejada amb l'aroma penetrant d'aigua salada suspesa en l'aire vibrant. Érem a les acaballes d'agost i encara feia calor tot i que l'estiu ja s'havia acabat, era una onada de calor gairebé, i jo pedalava tan ràpid com podia, fendint l'aire tòrrid amb el pit regalimant de suor fins que el sol l'assecava, i alguna vegada em vaig sentir cantar.

El pare m'havia regalat la bicicleta l'any anterior, quan era impossible aconseguir una bicicleta nova en tot el país. Havia sigut seva durant una colla d'anys, però havia passat llargues temporades tancada al soterrani perquè ell no era a casa pràcticament mai i ja no l'havia de menester, deia que eren nous temps, que tenia nous plans, i la bicicleta no formava part dels seus nous plans. Segurament era xerrameca i prou, però em vaig alegrar molt que me la regalés i la vaig cuidar molt bé. Em donava una llibertat de moviment sense la qual difícilment hauria pogut passar. L'havia desmuntat i tornat a muntar més d'un cop, tal com el pare m'havia ensenyat a fer. Havia rentat, polit i greixat cadascuna de les peces i rodes dentades, i la cadena lliscava en silenci, una volta i una altra, des del plat amb els pedals fins el pinyó de la roda del darrere i endavant altra vegada per dins del cobrecadena lluent, i així era des que m'enfilava a la bicicleta i baixava el pendent fins que, sempre en silenci, entrava a l'estació de l'Est pel cantó del mar i l'aparcava en un suport per a bicis i travessava les portalades per enèsima vegada, passant de la intensa llum solar a l'ambient llòbrec i saturat de pols del vestíbul, amb l'objectiu d'estudiar a fons l'horari de les arribades dels trens.