La casa de foc

 

M'agradava molt anar en bici per tota aquella part perquè és plena de camins que sempre van a parar a altres camins i els pendents no són tan forts com quan vas cap a Santa Pau. Alguns diumenges després de pedalar una estona me n'anava al bar del costat de la carretera, que és el lloc de trobada dels motoristes del cap de setmana. Les colles ocupen tota la terrassa i, tot el matí, els uns hi arriben i els altres se'n van i les taules sempre estan plenes. Després d'haver passat per diferents ritus de pas –més esbarzers i més esgarrinxades, va costar anys–, vaig aconseguir seure regularment amb una de les colles. Va costar mot de temps, però començava a saber-ne vides i detalls, de què treballaven, d'on venien i, de mica en mica, qui s'havia hagut de vendre la moto per la crisi, qui s'havia quedat pel camí o qui ja no venia perquè havia hagut d'anar-se'n a treballar a l'estranger. També vaig veure moments complicats, com quan alguns motoristes es van barallar. Era previsible, aprofitaven les excursions per portat pastilles o cocaïna d'un lloc a un altre, de vegades me'ls trobava pels camins d'algunes masies a buscar maria, quan passava en bicicleta. La bicicleta de muntanya és silenciosa, no et sent ningú, pots arribar a tot arreu i passar per llocs per on ningú gosaria, que no deixa de ser una manera de buscar i trobar novetats i problemes.