La vida per dins

La Meri amb la bici és un coet, com amb els patins i com amb tot, perquè no té temor de res. No té por de caure que ja veus, només em faria una miqueta de mal i què passa, es cura i a tornar a començar. I jo que sempre vaig darrere d'ella que no vull córrer tant, sempre amb tota la cautela del món, no sigui cas que. Del terra no passaràs, que sempre diu ella, rient entre dents, i jo que assenteixo i l'envejo per dins, per tot el que ella és i que jo no puc ser, que soc una cagada i no puc fer altra cosa. Però avui sí que corro una miqueta més, només una miqueta més, que estic contenta i així és més fàcil deixar-se portar. I penso que quan saltava a la corda sí que anava ràpid, més ràpid que ningú i no m'importava el que em pogués passar, perquè sabia perfectament el que havia de fer per no entrebancar-me i gairebé mai m'entrebancava, que era com si ja hagués nascut saltant, Nur la saltadora. Però ja l'he deixat al calaix dels joguets d'un altre temps, la corda, i només salto a casa, quan ningú em veu, que què dirien, si no. I ja en són prou, de coses que diuen, sobre mi, encara que avui no m'importa res del que em puguin dir, que la vida s'ha fet de colors.

La Meri deixa la bici i en baixa d'un salt, quan encara està en marxa, i penso que està boja i que qualsevol dia es farà mal de veritat. M'ha portat a la placeta del banquet, una plaça molt petitona on només hi ha un banc, per a parelles enamorades o per a nosaltres quan ens hem de dir coses que no ha de sentir ningú més.