Prou fred perquè nevi

Vaig acabar de menjar jo primer, vaig deixar els bastonets a la vora del bol i vaig esperar. A fora, les vies del tren estaven fosques i silencioses, dividint el carrer com un riu. Homes i dones tornaven a casa amb bicicleta, amb una mà al manillar i l'altra aguantant un paraigua transparent. De tant en tant algú s'aturava a comprar alguna cosa a la botiga de conveniència de l'altra banda del carrer, amb uns finestrals ben il·luminats on es veien tot de productes amb uns embolcalls acolorits que ja començava a reconèixer. Vaig pensar que aquella escena em resultava vagament familiar, sobretot les olors del restaurant que m'envoltaven, però que era estrany, ja que el que tenia present no era la meva infància sinó la de la mare, que, a més, havia estat en un altre país.