Vides fràgils, nits fosques

 —¿Oi que et tinc vist? —li va preguntar amb discreció.

—Sí —va respondre ell.

A la Lili li va semblar que tenia una veu molt bonica. No era ni aguda ni greu; tenia un to neutre i suau amb un deix de dolçor.

—En saps molt, d'anar amb bicicleta.

—¿Què vols dir? —va replicar ell, amb una rialleta.

—És que jo no en sé.

—¿De debò?

Era el noi de la bicicleta que sempre l'avançava quan passejava pel parc, de nit. Parlaven com si es coneguessin de tota la vida, tot i que era la primera vegada que la Lili li dirigia la paraula.