Assegut a la dreta del pare

Senyor, no soc digne que entreu a casa meva

Altres vegades topava amb un dels pocs joves que s'havien congregat a la parròquia. Víctor, a qui ja coneixia des del dia de la xocolatada i al qual valorava especialment després d'haver-lo vist pencar de valent pel bé de la comunitat, solia acompanyar-lo en el retorn cap al poble. El jove, que reptava els desnivells de la vall des de la seva flamant mountain bike, coincidia amb el capellà i no dubtava a xarrar una estona i fins i tot fer-li de guia per les dreceres més indòmites. Guillem recordava el primer encontre i l'educació amb què el xicot baixà de la bicicleta per adreçar-se-li:

–Mossén Salvador, que fa vostè per ací? No es deu haver perdut, veritat?

El capellà s'alegrà pel comentari i de seguida reconegué el ciclista.

–No, perdut exactament no estic –rigué, afable–. Això sí, no em parles de vostè, que tampoc soc tan major.

–No?

Llavors el jove se situà al costat esquerre de la bici per agafar-ne el manillar i guiar-la mentre caminava.

–No –corregí–. Bé, molts me'n poses?

El xicot bufà, pensatiu, i el mirà de dalt a baix. La cabellera li ressultava forta i fosca, però una barba tan poblada denotava maduresa.

–Ni idea. Quaranta? Trenta-huit?