A peu pel Matarranya

Ha desaparegut l'ocre de les pedres del migdia, el color de l'ajuntament renaixentista, i de la casa Moix, reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona. És com una nova il·luminació del mateix decorat, preparat per a un segon acte. Pura escenografia. Perquè camino amunt i avall i no em trobo amb ningú. Silenci. Nomes una finestra amb llum, a peu pla: un senyor mira la televisió i té al darrere una llibreria amb l'Enciclopèdia Espasa. Passo i la foscor torna. I continua el silenci, que no es trenca fins que tres nens arriben en bicicleta i un d'ells diu: «Ara, a la plaça Nova.» I se'n van, sense el xivarri dels nens en altres pobles, com si complissin un deure. No hi ha ningú, als pedrissos. És molt bonic, però on aturar-se? Fa temps que ho vaig aprendre: només quan ens aturem, allò que ens envolta comença a moure's, a tenir vida.