PERSONATGES EN UN PAISATGE D'INFÀNCIA

Quan Bod'a em va passar la pinta per primera vegada, va sentir-se un cruixir, els cabells espetegaven i s'inflaven, creixien i bullien, de manera que Bod'a es va veure obligat a agenollar-se com per pentinar les cues de dos cavalls drets l'un al costat de l'altre. La seva botiga es va il·luminar, els ciclistes baixaven de les bicicletes i estampien les cares contra el vidre de l'aparador per veure amb els propis ulls la font d'allò que els havia atret la mirada d'una manera tan sobtada. I Bod'a, tot sol, es mantenia submergit en el núvol dels meus cabells; ara cada cop tancava la botiga perquè no el distraguessin, cada dos per tres m'olorava i, en acabar de pentinar-me, deixava anar un sospir i després em lligava les cabells amb una cinta segons el seu gust, en el qual jo tenia tota la confiança; un dia era lila, l'altre verda o vermella o blava, com si jo formés part d'un ritual catòlic, com si els meus cabells fossin part d'una festa religiosa. En acabat, obria la botiga, acostava la meva bicicleta, penjava la carmanyola en el manillar i, cortès, m'ajudava a muntar. Davant de la botiga hi havia un eixam de persones que no tenien prou ulls per mirar la meva cabellera, perfumada de camamilla. Quan em posava a pedalejar, el senyor Bod'a corria una mica darrera meu i em sostenia els cabells perquè no s'entortolliguessin en la cadena o en els radis. Un cop havia agafat velocitat, el senyor Bod'a llançava els meus cabells com qui enlaira un estel i panteixant tornava a la botiga. I jo pedalejava i els cabells onejaven darrere meu, sentia com espetegaven, com quan un frega entre els dits un pessic de sal o un tros de seda, com el so llunyà de la pluja sobre una teulada de palastre, com quan algú fregeix una escalopa arrebossada, la torxa dels meus cabells flamejava darrera meu com quan, durant la revetlla de Sant Joan, arribats al capvespre els xicots corren amb una torxa encesa, com quan encenen la foguera, així ondulava darrere meu el fum dels meus cabells.